Hui venia en el tren al treball, com és habitual, i he començat el nou llibre d'Arturo Perez Reverte, titulat El pintor de batallas. Portava només dues pàgines i ja estava en la pell d'aquell pintor que viu en una torre que dona al mediterrani i que l'única preocupació que té és trobar els millors colors per tal de reflectir una batalla amb el mar de fons en les parets de la torre. No necessita rellontge, sap que és la 1 del migdia perquè un vaixell ple de turistes s'apropa al cap mentres la guia explica que allò que veuen allà dalt és una vella torre de guaita, on viu un pintor; i ell pot sentir-ho cada dia exactament a la mateixa hora.
I mentres somiava amb tindre un dia la meua propia torre de guaita i per sota el mar mediterrani, he alçat els ulls i m'he trobat amb una xicona negra, africana segurament, que em somria. I m'he quedat sorprés. Mire a la resta del vagó i vec a tot el mon amb la cara de poker, aquella cara de "vaig a treballar, és dimecres, quina cara vols que fique, capullo ?", aquella cara que no denota res, absolutament res (tindrà un trio o serà un farol ?). He tornat la vista cap a la xicona que somria. La seva cara mostrava una fel.licitat absoluta. Era un somriure sincer i lluminós. I de sobte la meva ment, encara enmig de la fantasia de la torre i el mediterrani ha trobat una explicació a aquell somriure i jo també he somrist.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada