Amb il.lusió

Després de molts anys des del darrer intent seriòs, ahir vaig decidir intentar-ho una vegada més. No pense fumar més. Amb una convicció profunda i personal, allunyada de presions externes, que no duen sino al fracàs més absolut, arranca aquesta nova etapa de la meva vida, amb un sentiment d'alliberació enorme, perquè com sempre he dit el pitjot del tabac és la seva dependència i per algú com jo, que tracta de ser el més independent possible en tots els aspectes de la seva vida, era una cosa que descuadrava.
I així, amb il.lusió m'enfronte a un gran repte, possiblement el més important de la meva vida. Si no el més important, sí el més dificultós de superar. Ja estic en plena desintoxicació. La primera part és per a mi la més fàcil: el síndrome físic. Els primers dies el falta la droga, estàs més irritable, però no és el més difícil perquè la decissió l'acabes de prendre. La cosa es complica quan passen els primers mesos, perque aquesta cursa no és un sprint, és un triatló dels del Ironman. Però aquesta vegada jugue en ventaja, jo he corregut aquesta cursa. Al menys part d'ella. I tractaré de ser més fort no ara (que també) sino d'ací uns mesos en avant.
Intentaré fer tot el possible per a que d'ací un any, un 8 de decembre de 2008 em trobe un altra vegada ací, en el meu blog, escrivint que l'història de lluita contra aquesta terrible malaltia segueix viva.

Sabia que arribaria el moment, sempre arriba, només cal tindre paciència.

P.S.- Una noticia trista m'arriba desde GFT, el pare d'un company va faltar dijous. Aprofitem al màxim la companyia dels nostres sers volguts, exprimim eixos instants. Un abraç molt gran Ramon. Els meus sincers condols.